Jaume Vicens i Vives, Josep Pla : complicitats : Palafrugell, del 26 de juny de 2010 al 30 de gener de 2011 : [catàleg de l'exposició] / [coordinació: Anna Aguiló i Miquel, Josep M. Muñoz i Lloret]



Palafrugell : Fundació Josep Pla : [etc.], [2010]
90 p. : il. col. ; 24 cm
A la coberta: Segell: Jaume Vicens i Vives, centenari 1910-2010.
ISBN 9788461416448

Joan Fontcuberta, mentir bé la veritat / text i fotografia. Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 500 (abril 2023), p. 32-48 : il. (L'entrevista) 

Ignacio Sánchez-Cuenca, entre la ciència política i la història / text i fotos: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 499 (març 2023), p. 24-39 : il. (L'Entrevista) 

El politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca és un dels intel·lectuals de referència de les esquerres espanyoles. Nascut a València l'any 1966, quan tenia quatre anys la família va retornar a Madrid. Va estudiar Filosofia a la Universidad Complutense i es va doctorar en Sociologia amb una tesi de politologia. Va fer recerca postdoctoral a la New York University (NYU) i, en tornar, va ser nomenat professor de la UPF. Retornat a Madrid, va ser professor de la Universidad Complutense. El 2013 va passar a la Universidad Carlos III, d'on és catedràtic de Ciència Política. Ha dirigit l'Instituto Carlos III-Juan March de Ciencias Sociales (2013-2021). És autor de nombrosos llibres acadèmics i d'assaig. Entre els primers destaquen Atado y mal atado (2014), un estudi sobre la Transició política espanyola, i The Historical Roots of Political Violence. Revolutionary Terrorism in Affluent Societies (2019). Entremig va publicar el seu assaig més conegut i polèmic, La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política (2016). En els darrers anys ha seguit reflexionant sobre la política amb assajos breus com La confusión nacional: la democracia española ante la crisis catalana (2018), La izquierda: fin de (un) ciclo (2019) i El desorden político. Democracias sin intermediación (2022). Escriu habitualment tribunes d'opinió a El País i La Vanguardia.

Teresa Cabré, una lingüista en acció / text i fotos: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 498 (febrer 2023), p. 20-32 : il. (L'Entrevista) 

Maria Teresa Cabré Castellví (l'Argentera, Baix Camp, 1947) és lingüista, i l'actual presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans. Quan va ser-ne elegida, l'any 2021, va ser la primera dona a ocupar aquest càrrec en 114 anys d'existència de la institució. És especialista en lingüística aplicada, lexicologia, morfologia lèxica, lexicografia, terminologia i neologia. Filla d'un forner, va estudiar el batxillerat a Manresa, lluny del clos familiar, i es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona l'any 1969, dins de la secció de Filologia Romànica (Hispànica). Aviat es va incorporar a la docència, i els estudis de doctorat la van portar a interessar-se pel discurs, en especial pel discurs polític, i a acostar-se al món universitari francès. Es va doctorar en Filosofia i Lletres l'any 1977 a la Universitat de Barcelona, amb la tesi Lenguajes especiales: Estudio léxico-semántico de los debates parlamentarios de 1931, dirigida pel seu mestre, Antoni M. Badia i Margarit. Professora adjunta de la Universitat de Barcelona des de 1970, no en va ser titular fins al 1984, després del llarg període combatiu del professorat no numerari. Docent de matèries com Lexicologia Catalana i Lingüística Aplicada Catalana, el 1985 va rebre de la Generalitat de Catalunya l'encàrrec de crear el TERMCAT, i en fou la primera directora fins al 1988. A la Universitat de Barcelona també hi va fundar el Servei de Llengua Catalana, que va dirigir entre 1989 i 1992. El 1990 guanya, encara a la Universitat de Barcelona, la càtedra de Lingüística Descriptiva Catalana, i el 1993 emprèn la creació d'un institut de recerca i tercer cicle a la nova Universitat Pompeu Fabra (UPF), on l'any 1994 guanya la càtedra de Lingüística i Terminologia i s'incorpora com a docent a la Facultat de Traducció i Interpretació. L'anada a la UPF va tenir com a primera motivació la creació de l'Institut de Lingüística Aplicada (IULA), que va dirigir entre 1993 i 2004. Preocupada per la docència, ha dirigit des del 1988 cinquanta tesis doctorals. És autora d'un nombre molt considerable de publicacions i d'articles en revistes especialitzades, i ha estat distingida amb nombrosos premis i reconeixements. Des de l'octubre de 2017 és catedràtica emèrita de la UPF (...).

Joan Fuster i els historiadors del Principat / Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: Plecs d'Història Local. Barcelona, núm. 187 (novembre 2022), p. 10-13 : il. (Temes, 3) 

En la mort de Vicenç Pagès Jordà / Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 494 (octubre 2022), p. 10-12 : il. (Bitllets) 

Carme Sansa, seixanta anys dalt l'escenari / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 494 (octubre 2022), p. 22-34 : il. (L'entrevista) 

Carme Sansa i Albert (Barcelona, 1943) té una llarga trajectòria com a actriu de teatre, televisió i cinema, que ha dut a terme amb una gran professionalitat en diversos gèneres i disciplines, des que aviat farà seixanta anys va entrar en contacte amb el món del teatre. Va començar treballant de mestra a l'escola Isabel de Villena, i el 1963 es va iniciar en el teatre a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, i ben aviat va començar una carrera ininterrompuda fins avui mateix, al llarg de la qual ha interpretat obres de Beckett, Brecht, M. Aurèlia Capmany, Marguerite Duras, Fo, Espriu, Guimerà, Arthur Miller, J.M. de Sagarra, Shakespeare, Stephen Sondheim, Turguénev, Valle-Inclán, i molts altres. A la televisió ha participat en sèries com ara 'Dones d'aigua' (1997) i 'Nit i dia' (2016-2017). S'ha prodigat també com a activista social, en contra de la guerra i en defensa dels drets de les dones i de la independència de Catalunya. El 2004 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per una concepció del teatre que "traspua vitalitat, compromís i sentit reflexiu".

Carme Trilla. Habitatge: concertació i inversió / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 493 (setembre 2022), p. 26-40 : il. (L'entrevista) 

Carme Trilla Bellart (Barcelona, 1948) és economista i una de les grans especialistes en la qüestió de l'habitatge. Nascuda en una família menestral, el seu pare es va exiliar el 1939 i va estar al camp d'Argelers. A ell li agraeix que li donés una educació laica i que l'eduqués exactament igual que un noi. A primer curs de la universitat, amb disset anys, va ser delegada del Sindicat Democràtic d'Estudiants i es va afiliar, per un temps, al PSUC. Va formar part dels 71 estudiants d'Econòmiques que van ser expedientats l'any 1966 arran d'una protesta contra l'expulsió de Manuel Sacristán de la Universitat. Un cop llicenciada, va començar a treballar en el servei d'estudis d'entitats financeres com Banca Catalana, fins que va acceptar, en una decisió que ha determinat tota la seva carrera professional posterior, la proposta de crear un servei d'estudis de l'Habitatge dins del Departament de Política Territorial, on va treballar fins al 1998. Amb l'accés del govern 'tripartit' a la Generalitat, va entrar al Departament de Medi Ambient i Habitatge com a directora general i, ja en el segon mandat, com a secretària d'Habitatge (2004-2010). Des d'allí va impulsar la Llei del dret a l'habitatge i el Pacte nacional per a l'habitatge (2007). Als 67 anys, va acceptar de presidir Hàbitat3, una fundació del 'tercer sector' per a la promoció de l'habitatge social. Enguany ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

El Castell de Sant Ferran de Figueres : la seva història / Carlos Díaz Capmany ; traducción catalana de Josep M. Muñoz i Lloret
Díaz Capmany, Carles


Barcelona : Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2000
200 p., [4] f. de plàn. pleg. : il. col. ; 24 cm

Josep Acebillo, urbanisme, canvi d'escala i complexitat / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 492 (juliol-agost 2022), p. 16-29 : il. (L'entrevista) 

Josep Acebillo (Osca, 1946) és arquitecte i urbanista. Format a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC), on es va llicenciar el 1974, va entrar, de la mà d'Oriol Bohigas, a l'Ajuntament de Barcelona, on entre els anys 1980 i 2004, és a dir durant un quart de segle, va ser responsable d'urbanisme, en els mandats de Serra, Maragall i Clos. Va ser director de Projectes Urbans (1981-1987), director de l'IMPU (1988-1994) i de les obres associades als Jocs Olímpics del 1992, i finalment arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona (1999). Professor a diverses universitats, va ser catedràtic i degà de l'Accademia di Architettura de Mendrisio (Universitat de Lugano) (2001-2016) i professor visitant a la Universitat de Xangai (2017-2019). En retornar a Barcelona, ha intervingut en el debat sobre l'urbanisme municipal, amb una postura eminentment crítica cap a l'equip d'Ada Colau.

Quimi Portet, la felicitat del músic / text i fotografia Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 491 (juny 2022), p. 14-25 : il. (L'Entrevista) 

Quimi Portet va néixer l'any 1957 a Vic, d'on era la seva família, però es va criar a Barcelona, al barri del Guinardó. Es va educar sentint els discos de música negra que posava la seva mare. L'any 1981 va fer la coneixença, decisiva, de Manolo García, amb qui va formar El Último de la Fila, un grup indispensable del panorama de la música pop espanyola, actiu durant una dècada, entre 1985 i 1995. D'aleshores ençà, ha fet una carrera en solitari, cantant en català, i ha publicat onze discos, l'últim dels quals un disc doble enregistrat en directe, "Si plou, ho farem al pavelló (Live in Cincinnati)". Ha destacat també en la faceta de productor. Des de fa deu anys viu a Vic, on havent arribat ja als 64 que deia la cançó dels Beatles, sembla ser-hi ben feliç.

Valentín Roma, llegir i escriure l'obra d'art / text i fotografia. Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 488 (març 2022), p. 16-27 : il. (Focus) 

L'arquitectura, durant el Seixantisme, viu una certa evolució. Encara que trobem un conjunt de professionals ja consolidats en la dècada anterior, també sorgeixen joves despatxos que pretenen sumar esforços per assolir un renom. Únicament Oriol Bohigas pretén crear un corrent col·lectiu, l'Escola de Barcelona, paral·lel a les tendències realistes d'altres disciplines artístiques en la qual suma el component ideològic al treball creatiu. L'Escola de Barcelona serà un model que crearà una tendència remarcable, però que serà superada ben aviat pels seus deixebles rebels, amb l'olfacte orientat cap a les innovacions internacionalsValentín Roma (Ripollet, 1970) és escriptor, historiador de l'art i comissari d'exposicions. Va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Doctor en Filosofia por la Universitat de Southampton, ha comissariat nombroses exposicions. Va ser conservador en cap del MACBA, d'on va protagonitzar una sonada sortida el 2015, amb Paul B. Preciado, arran de la censura patida per l'exposició "La bèstia i el sobirà". Des del 2016, és el director de La Virreina Centre de la Imatge, on ha desplegat un programa ambiciós amb artistes poc exposats a Barcelona o revisitats al cap dels anys. Escriptor d'escriptura diària, als quaranta anys va començar a publicar: és autor d'un parell d'assaigs i de la trilogia de novel·les integrada per "El enfermero de Lenin", "Retrato del futbolista adolescente" i "El capitalista simbólico".

Jordi Cuixat, l'home sense retrets / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 487 (febrer 2022), p. 26-29 : il. (L'entrevista) 

Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) és un empresari i activista social i polític, que des del 2015 ha estat president d'Òmnium Cultural. Nascut en una família castellanoparlant de classe treballadora, es va vincular a l'associacionisme i a l'activisme per la llengua catalana. Va estudiar formació professional a l'Escola Industrial de Sabadell i el 2003 va fundar la seva pròpia empresa. El 2010 va entrar com a tresorer a la junta directiva d'Òmnium Cultural presidida per Muriel Casals, i el desembre del 2015 va ser elegit president de l'entitat. Cuixart va esdevenir aleshores una de les cares visibles del moviment independentista. Acusat per la fiscalia de l'Estat pel seu rol, al costat de Jordi Sánchez, en la concentració davant la conselleria d'Economia, el 20 de setembre de 2017, en el judici al "procés" va ser condemnat pel Tribunal Suprem a 9 anys de presó i d'inhabilitació pel delicte de sedició. Tot i que no va voler demanar l'indult, el juny de 2021 va ser indultat, com la resta de presos polítics, i va sortir de la presó després de 3 anys, 8 mesos i 7 dies. Durant el seu mandat, Òmnium Cultural ha conegut un augment espectacular de socis, fins als 190.056 de finals del 2021. Cuixart acaba d'anunciar que no es presentarà a la reelecció.

Eliseu Trenc. Fronterer entre cultures / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 486 (gener 2022), p. 20-32 : il. (L'entrevista) 

Eliseu Trenc Ballester (Maseras, País de Foix, 1944) és un historiador de l'art i professor de literatura hispànica francès, ja jubilat. És fill d'exiliats republicans, anarcosindicalistes, procedents de la Franja de Ponent. A París, on viu des dels deu anys, es va llicenciar, l'any 1968, en Lletres a la Sorbona. El 1980 es va llicenciar també en Història de l'Art. A la dècada dels 1970 va viure a Barcelona, on va entrar en contacte, a través de Jaume Sisa, amb la cultura underground del moment. Va fer-hi també la seva tesi de doctorat, Les Arts Graphiques de l'époque moderniste à Barcelone (1974), que d'aleshores ençà ha estat un llibre de referència en la matèria. Ha estat professor a l'Université de Haute-Bretagne, Rennes 2, a l'Université de la Sorbonne-Nouvelle, París III i a l'Université de Reims Champagne-Ardenne. Com a investigador, el seu camp principal de recerca és la Història de l'art català dels segles XIX i XX, amb un èmfasi especial en les arts gràfiques, el Modernisme i el Simbolisme, dels quals és un dels més grans especialistes. D'ençà del 1994 ha comissariat la major part de les exposicions del Centre d'Estudis Catalans de la Universitat de París-Sorbona.

Marina Garcés. Pensar el possible / text i fotografies de Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 485 (desembre 2021), p. 16-28 : il. (L'entrevista) 

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és filòsofa. Nascuda en una família de l'Eixample amb una tradició arrelada en la cultura i la política, va estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona. Després de 15 anys com a professora titular de filosofia a la Universidad de Zaragoza, actualment és professora a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La seva labor principal es reparteix entre la docència, l'escriptura, els seus fills i la dedicació al pensament pràctic, crític i col·lectiu. Després de la publicació de la seva tesi doctoral, En las prisiones de lo posible (2002), a partir de l'aparició de Un mundo común (2013) ha publicat amb una assiduïtat que ha anat paral·lela a la seva presència en l'esfera pública, on és considerada com un dels referents del pensament crític, amb llibres com Nova Il·lustració radical / Nueva ilustración radical (2017), guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona, Ciutat Princesa / Ciudad Princesa (2018) o, el més recent, Escola d'aprenents / Escuela de aprendices (2020).

Memòria de Barcelona / Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 485 (desembre 2021), p. 38-39 : il. (Focus) 

Des de L'Avenç, es proposa d'examinar amb una sèrie d'articles que volen oferir una lectura crítica de com s'ha construït la memòria de la Barcelona contemporània a través de la literatura i el cinema.

Juan José Lahuerta. Art, arquitectura i ideologia / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 484 (novembre 2021), p. 20-33 : il. (L'entrevista) 

Juan José Lahuerta Alsina (Barcelona, 1954) és arquitecte, director de la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya i professor d'Història de l'Art i l'Arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. Ha publicat llibres sobre temes d'història de l'art i l'arquitectura dels segles XIX i XX, amb una atenció especial a arquitectes com Gaudí o Le Corbusier, de qui manté una visió crítica, però també Mies i Loos, i ha escrit i comissariat exposicions sobre artistes com Salvador Dalí i escriptors com Carl Einstein. Ha sigut assessor del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, senior curator del Museu Picasso de Barcelona i cap de col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Ha col·laborat a nombroses revistes d'arreu del món. És fundador i director de l'editorial Mudito & Co. Actualment està a punt d'inaugurar una gran exposició sobre Gaudí, que es veurà al MNAC i posteriorment a París, al Musée d'Orsay.

Vicens, l'eina i la feina / Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 483 (octubre 2021), p. 44-51 : il. (Focus) 

La commemoració, ara fa uns mesos, del 70è aniversari de la fundació del Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona esdevé una bona ocasió per tornar a parlar de la figura i l'obra del seu fundador, l'historiador Jaume Vicens i Vives (1910-1960). Malgrat la seva vida prematurament escapçada, i a pesar de les dificultats amb què va topar en la seva carrera acadèmica, la trajectòria de Vicens impressiona per la claredat dels seus propòsits, servits amb una capacitat de feina i de lideratge ingents. La creació d'infraestructures com el CEHI van servir a Vicens per apuntalar el seu projecte de renovació historiogràfica, que passava en primer terme per l'obertura cap a Europa.

Antoni Franco, un xava de barri que volia ser periodista / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 482 (setembre 2021), p. 14-31 : il. (L'entrevista) 

Antonio Franco Estadella va néixer l'any 1947 a Barcelona, tot i que ell es defineix com a lleidatà. La família del pare eren militars espanyols que havien viscut a les Filipines. La família materna feia part del republicanisme lleidatà. Establert a Barcelona, al barri de la Sagrada Família, Antonio estudia als claretians. La identificació amb els personatges de les novel·les de Marsé i la lectura d'A sang freda de Truman Capote, a més de la seva passió pel futbol, el decanten cap al periodisme. El 1968 es va llicenciar a l'Escola de Periodisme de l'Església, i l'any 1969 va entrar a treballar al Diario de Barcelona. A la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser professor de disseny de diaris. El 1972 va fundar les revistes satíriques Barrabás i El Papus. El 1978 es fa càrrec del projecte d'un nou diari popular i d'esquerres, El Periódico de Catalunya, que publicarà l'editor Antonio Asensio, i que es convertirà, per un temps, en el de més difusió a Catalunya. El 1982, però, va passar a El País, com a director adjunt, amb l'encàrrec de tirar endavant l'edició per a Catalunya. El 1988 va retornar com a director a El Periódico, on, en plena crisi de model periodístic, es va jubilar l'any 2006.

Pere Gabriel, per una història contemporània / text i fotografies: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 481 (juliol-agost 2021), p. 20-35 : il. (L'Entrevista) 
Notes.

Pere Gabriel i Sirvent (Terrassa, 1945) és historiador. Fill d'una família obrera de la Barcelona vella, va estudiar Econòmiques a la Universitat de Barcelona, d'on va ser un dels responsables del Comitè d'Estudiants del PSUC. El 1966, arran de la 'Caputxinada', va ser expulsat de la Universitat. El 1967-69 va fer el servei militar a Mallorca, on va iniciar la recerca que va culminar en el seu primer llibre, El moviment obrer a Mallorca. En tornar, es va doctorar amb una tesi en què estudia la formació i desenvolupament de la CNT. Influït pel doble mestratge de Josep Termes i Josep Fontana, ha treballat bàsicament en el camp de la història social i del pensament polític de la Catalunya treballadora del segle XIX i el primer terç del segle XX, i ha estat, durant quaranta anys (1975-2015), professor d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha dirigit la publicació d'una important obra col·lectiva en deu volums, Història de la cultura catalana (1994-99). És autor d'una obra prolífica, que inclou diversos llibres i que es troba disseminada en nombrosos articles en revistes, pròlegs i col·laboracions en obres col·lectives. Actualment dirigeix l'edició de l'obra completa de Rossend Arús, maçó i lliurepensador, catalanista i republicà.